Notícies

No a l’Hermitage. L’art de l’especulació
Fotografia: Almusaiti

27 de maig de 2021 | Comunicat conjunt ACCA i PAAC sobre l’acord entre Port BCN i Hermitage per tirar endavant el projecte de museu a la Nova Bocana.

Eren els 90 i Bilbao, una ciutat grisa, amb les despulles al descobert d’un passat industrial llavors ja improductiu. La ria, Sestao i Barakaldo, les grues, el salnitre i metalls pesats. Calia una operació de xapa i pintura i la fundació Guggenheim, el govern basc i l’ajuntament de Bilbao s’hi van posar bé per construir i refer aquell tros de la ria. 

Aquella operació urbanística revestida de cultura va funcionar bé en aquell moment, en aquell racó de la ria biscaïna. Però només cal recordar els fracassos de Niemeyer a Avilés o el mateix Hermitage d’Amsterdam, de 25 € l’entrada amb una col·lecció mediocre. Ni Barcelona és Bilbao als 80, ni nosaltres ni els veïns de la Barceloneta creiem en les bondats del desenvolupament sense fre de macroprojectes turístics tenyits de bonisme cultural. 

L’Hermitage és una operació a tres bandes: inversors privats, el Port (una empresa pública que gestiona un dels punts estratègics de la ciutat) i partits polítics defensant interessos privats en un moment que és delicat per a tothom: la crisi de la covid-19. El barri de la Barceloneta s’ho mira amb recança, perquè ja és un barri saturat de turistes i les seves conseqüències: gentrificació, lloguers que pugen, incomoditat per a la vida quotidiana; l’Ajuntament dubta pels problemes de mobilitat que suposaran els més de 800.000 visitants que esperen rebre, una xifra equivalent a la del Museu Picasso. El mateix estudi cultural encarregat pel consistori a Josep Ramoneda i que rep el suport de Marko Daniel, director de la Fundació Miró, Judit Carrera, directora del CCCB, i Pepe Serra, director del MNAC, posa en dubte la idoneïtat del projecte actual. I entre tot això, una pregunta que flota: ¿és el binomi cultura-turisme la palanca definitiva que salvarà l’economia? La resposta la sap tothom: NO.

Parlem de diners. Un museu que necessita d’una gran inversió per construir-se: 50 milions d’euros, segons la cara visible del projecte, Ujo Pallarés, un interiorista que dirigeix un estudi d’arquitectura i disseny a Barcelona. Però el finançament prové d’inversió estrangera, incloent un macrofons d’inversió immobiliària, situat a Suïssa. Un nou cas d’especulació immobiliària i urbanística a la ciutat. Una inversió en cultura que no té en compte l’escena artística local. 

La ciutat disposa d’equipaments culturals que necessiten ampliacions, reformes, i personal que ha de millorar les seves condicions laborals urgentment. Un altre cop el model que es proposa és per aconseguir més turistes, més creuers, més contaminació, i treure’n un rèdit econòmic. Acceptar aquesta operació és posar una soga més al coll de la ja precaritzada economia dels creadors i els professionals de l’art, però sobretot és renunciar a la cultura com a lloc des d’on transformar la realitat, des d’on preguntar-nos i créixer, des d’on implicar, reforçar i impulsar el teixit cultural de la ciutat. 

Ens oposem a aquest model cultural buit, contra la ciutadania i els veïns, com tantes vegades han denunciat la gent de la Barceloneta i de les plataformes Port Ciutadà i Defensem Port Vell i l’ABDT. Un model que destrueix memòria col·lectiva a cop de franquícies de museus mediocres, esperant més sous precaritzats, menys reconstrucció social, més edificis buits de sentit, menys cultura al cap i a la fi. 

Firmem: Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC) i Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).