REVISITANT CIRICI

El nostre col·lega Narcís Selles ha publicat al número 657 de la revista Serra d’Or un article sobre Alexandre Cirici, amb motiu del centenari del crític i historiador de l’art. Algunes de les reflexions sorgeixen de l’encàrrec que l’ACCA li va fer al Narcís Selles de dirigir la sessió d’estudi que vam dedicar a Cirici al MNAC fa pocs mesos. Li agraïm al Narcís que ens deixi reproduir el seu text.

Alexandre Cirici (1914-1983) a la publicitària Espira. (Foto de Pilar Aymerich), fons Serra d’Or

 

 

Revisitant Cirici

 

No em sembla un fet casual que, en els darrers temps, l’interès cap a la figura i l’obra d’Alexandre Cirici Pellicer (Barcelona, 1914-1983) no hagi parat de créixer. Des de l’aparició de l’Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici (1984), a cura d’Alícia Suàrez i Mercè Vidal, no hi havia hagut tantes i tan diverses iniciatives al voltant d’una de les personalitats més rellevants en l’anàlisi i la crítica del fet artístic a la societat catalana. Al meu entendre, aquest “retorn” de Cirici no resulta del tot aliè a la progressiva erosió del model cultural ─i alhora polític, social i econòmic─ que es va consolidar els anys vuitanta i noranta; la seva crisi va obrir la porta a la cerca de referencialitats alternatives. I per aquí ha retornat Cirici i altres autors i propostes, però no pas en un sentit prometeic, sinó més aviat com a possibles vies des de les quals podem contemplar críticament, amb més perspectiva i amplitud, el camí recorregut i que ens ajuden a entendre millor les contradiccions del present. I, també, és clar, per una raó de justícia històrica, de recuperació i relectura de determinats discursos i pràctiques que uns condicionants conjunturals havien situat precipitadament i oportunística fora d’escena.

 

Art i vida

 

Una primera cosa que cal dir de l’obra de Cirici és que no s’entendria sense posar-la en relació amb tot allò que forma part de la producció i la transformació de les condicions d’existència de les persones i de les col·lectivitats humanes. I és que si hi ha un element que caracteritza la seva trajectòria és la concepció expandida i no jerarquitzada que tenia de l’art, entès com una pràctica que afaiçona tots els àmbits de la vida social.

 

Aquesta relació entre art i vida formava part de l’estructura profunda del pensament de Cirici, a la qual va donar significat des de perspectives molt diferents. Els seus textos, escrits al llarg de més de quaranta anys, abracen múltiples registres i punts de vista ─que incorporen des de planteigs neotomistes fins a d’altres de marxistes─, ja que foren elaborats en condicions històriques i en situacions personals i col·lectives molt diverses. Podríem parlar del Cirici de la postguerra, retornat de l’exili a França, socialment desplaçat i amb feines precàries, vinculat al catalanisme catòlic i a la resistència cultural, al costat de Josep Benet o Maurici Serrahima, i amb una posterior militància clandestina al MSC. D’un Cirici intel·lectualment eclèctic, deixeble de Francesc Pujols, que trobarà en l’agència de publicitat Zen un lloc on guanyar-se la vida com a grafista. Més tard, va emergir el Cirici majestàtic i eloqüent que enlluernava l’alta societat barcelonina, amb vincles personals amb Jaume Vicens i integrat laboralment a l’imperi publicitari de Víctor Sagi. Després va venir el Cirici més compromès, amb creixents contactes internacionals, que va exercir de professor ─a Elisava, Eina o la Universitat de Barcelona─ i que, amb uns amics, va crear l’empresa de publicitat Espira. Un Cirici que va participar en la formació de l’Assemblea de Catalunya i del PSC i que va esdevenir referent ètic i intel·lectual de l’antifranquisme. I, finalment, hi va haver el Cirici més institucional ─president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art, senador socialista i representant de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa─, però que no va deixar de qüestionar la virada conservadora induïda per la mutació del capitalisme cap a configuracions més agressives.

 

Escriptura i praxi vital

 

Ja en els seus primers treballs, la visió geocultural i organicista de Cirici, amarada d’essencialisme, el portava a concebre l’art com una expressió de la fesomia profunda dels pobles i, per tant, entenia que servava un lligam amb la praxi vital dels membres de les diverses comunitats nacionals. De manera que l’art i el seu espai cultural esdevenien àmbits d’afirmació i de resistència identitària davant dels afanys anihiladors del feixisme espanyol. D’altra banda, la religiositat de Cirici va portar-lo a vindicar el costat transcendent de l’art i l’art sacre, en tant que s’acoblava als interessos vitals dels creients i responia a un fi col·lectiu. Però la diferència amb la major part de sectors catòlics, vinculats al franquisme o a la resistència catalanista, és que ell defensava les noves formes d’art, fins i tot les aparentment oposades a l’ortodòxia inquisitorial de l’època, a partir de la idea de catarsi o de la diferenciació entre art i moral. Per a Cirici, qua ja als anys quaranta havia tractat l’obra de Picasso, Miró, Dalí o de Dau al Set, la submersió dels artistes en les fondàries de l’ésser i l’atracció per allò decadent o subversiu tenien un sentit expurgador i formaven part d’un procés de redempció espiritual.

 

En una fase posterior, Cirici va advocar per integrar l’art en la praxi vital establerta, en la racionalitat dels fins pròpia de la quotidianitat burgesa. La concreció més diàfana d’aquesta via fou la seva assumpció de les noves cultures de la societat de masses. Des d’aquesta perspectiva, influïda pel llegat bauhasià, el disseny va passar a ser vist com un dels mitjans més representatius del món modern, on convergien l’estètica i la utilitat. Una pràctica en la qual es dissolia la idea d’autoria i que s’adreçava a una majoria social per a millorar-ne la qualitat de vida. I un canal que permetia l’ús i la projecció de les formes de l’art emergent, si bé resignificades des d’una nova funcionalitat.

 

A partir de la segona meitat dels seixanta, Cirici va prendre consciència de les limitacions d’aquesta opció i dels corrents artístics normatius i neoracionalistes que s’hi relacionaven. I va passar a promoure aquelles tendències que partien de la societat capitalista tecnificada però que en capgiraven els seus valors, com era el cas de l’Equip Crònica. Poc més tard, va impulsar les neoavantguardes conceptualistes que feien l’autocrítica de l’art i qüestionaven la institució artística, alhora que aspiraven a construir una nova praxi vital ─“canviar la vida”, en deia Rimbaud─. Un posicionament afavorit per la particular situació política, amb una sòlida cultura d’oposició hegemonitzada per l’esquerra. I, finalment, un cop consumat el canvi de règim, va prendre partit en contra els nous restauracionismes, afavorits pel mercat i les flamants institucions de govern, en el seu intent de tancar l’art en una bombolla estètica a fi desactivar-ne el potencial crític.

 

El tractadista d’art

 

Alexandre Cirici va conrear els diferents gèneres artigràfics, però en la seva obra es dóna una tendència a la síntesi i a l’esborrament de fronteres. Una escriptura predominantment assagística on s’entrecreuen i es complementen nombrosos interessos i disciplines. De la historia de la cultura a la filosofia de la història, de la iconografia a l’antropologia, de la sociologia a la semiòtica. Un ampli repertori de possibilitats que, segons el moment, va veure la predominància d’unes perspectives o d’unes altres.

 

L’obra de Cirici no només va transitar per múltiples viaranys, èpoques i cultures d’arreu del planeta ─de l’art més aristocràtic a l’art del carrer, de l’època medieval a la contemporaneïtat, del món oriental als països nòrdics─, sinó que també va obrir nombrosos camins fins llavors inèdits i va oferir algunes de les representacions més influents de l’art dels Països Catalans. Després de la guerra, fou el primer autor ─com van reconèixer Joan Fuster i Jaume Vicens─ que va prendre el conjunt de l’àrea nacionalitària com a marc d’anàlisi.

 

La crítica d’art va ser un dels gèneres on més va excel·lir Cirici, amb textos curulls d’idees, troballes inèdites i associacions sorprenents, en què interroga l’obra des de diverses bandes i la relaciona amb tot allò que l’envolta. Cal destacar la seva ininterrompuda labor a Serra d’Or, que es va convertir en la revista de referència per al món artístic. Però la vinculació de Cirici amb Montserrat venia de lluny. Va ser de la comunitat benedictina d’on sorgiren els primers avals cap al jove intel·lectual retornat de l’exili. I els anys següents els lligams es refermaren, com en la seva participació a les Festes d’Entronització de la Mare de Déu (1947).

 

Si en la teoria del disseny, Cirici va formular el concepte de “metadissenyador”, equivalent al director d’orquestra, es podria usar el de “metacrític” per complementar el sentit de la seva activitat d’escriptura, sobretot des dels anys seixanta. Si el crític descriu, interpreta i valora una obra o una pràctica artística, el metacrític també té en compte l’escriptura del crític. Això fa que cobrin una gran importància tant l’avaluació dels vessants teòrics, epistemològics i de mètode des dels quals el crític s’acara a l’obra d’art, com la valoració de les representacions que aquest crític construeix del producte estètic.

 

Un figurí de Cirici per a l’Esbart Verdaguer, 1949

 

L’interès de Cirici es va estendre a tot el camp artístic i a les seves interrelacions amb el conjunt del sistema social: de les connexions entre els modes de producció i les formes d’art, al paper dels diferents agents i instàncies constitutius del camp artístic; dels diversos usos i funcions de l’art, a les seves distintes formes de percepció i recepció social. No hi havia, en aquells moments, cap altra pràctica crítica a l’Estat espanyol que inquirís ─fins al punt que ell ho va fer─ el seu instrumental analític amb la finalitat d’assolir un major coneixement dels seus objectes d’estudi.

 

Hermenèutica i lluita per l’hegemonia

 

Cirici també va concebre la interpretació de l’art com una eina al servei d’una guerra de posicions en el terreny polític i sociocultural. De manera que, a les preguntes plantejades per l’obra, hi donava unes respostes que aspiraven a capgirar els imaginaris establerts; amb la seva escriptura va construir un relat alternatiu al del món oficial i va rescatar autors i corrents històrics desatesos, marginats o interdits. I, alhora, va activar uns valors i uns referents arrelats al país en diàleg amb les dinàmiques internacionals. La seva aportació fou capital en la cultura artística de l’antifranquisme. Les lectures que va fer de Miró, Tàpies o Brossa, lluny de visions evasionistes o estetitzants, en subratllaven la vinculació a la seva circumstància històrica concreta; i això va ser decisiu per a convertir les seves obres en símbols del moviment democràtic.

 

Per a Alexandre Cirici, l’escriptura era un mecanisme constructor de realitat des del qual integrar l’art a la vida quotidiana per tal d’inspirar-ne la transformació. L’extraordinari domini de la seva eina de treball ─la llengua─ fa que bona part dels seus textos no siguin només valuoses eines cognitives, sinó també remarcables i suggestius artefactes literaris.

 

Narcís Selles Rigat

El darrer recull d’articles de Cirici (2010), un dels seus pocs títols trobables a les llibreries

Deixa un comentari