Notícies

Sobre la indisciplina dels poetes i dels crítics d’art

En la cerimònia de lliurament dels PREMIS ACCA 2013 va prendre la paraula el poeta Vicenç Altaió. Reproduïm aquí el text que va dir en aquella ocasió. (L’ACCA li agraeix que ens permeti la seva publicació al nostre web.)

 

Sobre la indisciplina dels poetes i dels crítics d’art
Vicenç Altaió

Vull agrair a Minguet, president, l’ocasió que m’ofereix per convertir aquesta petita intervenció en un reconeixement cap a l’Associació Catalana de Crítics d’Art i la tasca que, amb els seus subjectes lírics i èpics, i investigadors i acadèmics, hem anat fent al llarg d’aquests trenta anys a fi de convertir l’art i la cultura en subjecte pensant, objecte parlant i circumstància crítica.

Faré girar la glosa, escrita a dripping tot venint cap a aquí, a partir dels dos conceptes que Minguet Batllori ha introduït en presentar-me: la no-frontera o l’obertura des de l’art cap a d’altres disciplines de la creació i el coneixement (com pregona el meu darrer llibre Un traficant d’idees a les fronteres de l’art), o bé, si volen, a favor de la indisciplina dels gremis; en segon lloc, la necessària vindicació de la memòria i la innovació; i, per posar punta al triangle, encara una tercera consideració, la que es refereix a l’inconclús i la revindicació de la xarxa d’espais d’art i de cultura, enllà de Barcelona, capital. Tot això amanit per algunes anècdotes que pretenen la substància i la reflexió.

Ja m’excusaran, de bon principi, si com vaig confessar a propòsit del film referit Història de la meva mort, on hi faig de Casanova –film que per cert, avui a les 9 el vespre, es presenta al MOMA de NY–, manifesto que “jo no sóc un actor professional”. Com assenyalà Albert Serra, el director filòleg, a la Documenta de Kassel, en presentar Els tres porquets (Goethe, Hitler i Fasbinder), “l’actor no és més que el fang al qual el ceramista dóna forma”.  No som perquè som la suma de la performace, que surt del cos de l’art i de fora del teatre, del fora de cap del cinema, i de la utopia aquella “algun dia tothom serà artista…”. Som una presència més enllà de la pura representació funcional i expressiva. Tampoc, doncs, “no sóc un crític d’art”.

“I vós que voleu ser quan sigueu gran” –em demanava J.V.Foix, ell prop dels vuitanta i nosaltres als disset anys, en ple franquisme tardà, quan preteníem una revolta que fos a la vegada estètica i política, i quan els més joves ens trobàvem amb els més grans, que tornaven d’exili, fos d’exili interior, com Foix mateix, o d’exili voluntari, com Palau i Fabre, o del llarg exili polític, com Bartra, o de l’exili territorial idiomàtic, com Estellés. “Jo –vaig respondre–a poeta”. I ell, davant d’un Miró avantguardista, i uns metres enllà d’un Obiols de surrealisme classicitzant, i a prop un Dalí, de literatura visual extrema, i a les lleixes un Frederico García Lorca acolorit i musical, em digué: “Doncs tingueu un segon ofici”.

I va ser Brossa, de nou un poeta, més proper a l’art que a la conservadora societat literària, qui, formant part del comitè d’activitats de la Miró, amb el músic Mestres, entre altres, suggerí que com a poeta al costat d’altres persones que havien fet estudis d’art programéssim l’aleshores espai d’investigació i d’art jove, conegut com a Espai-10, fins aquell moment autogestionat pels artistes dividits entre els partidaris de la pintura-pintura i els de l’objecte protoconceptual. Va ser així que aviat seríem coneguts com a curadors d’art o comissaris d’exposicions, tot un gènere nou, que hibridava la investigació, la crítica i la comunicació al fer. D’això, del fer, després, en terminologia renovada s’anomenarien “gestors culturals” o, ara, “mediadors”! Jo tampoc, per vocació, ni per ofici, no “sóc un gestor cultural”.

Va ser, seguint el sentit, de Josep Palau i Fabre, un altre poeta amic i apologètic d’artistes, que vaig creure que calia una acció cultural subversiva per dir i transformar. Si de Foix vam aprendre a llegir, i de Brossa a investigar, va ser de Vinyoli i de Palau que vam aprendre a viure amb intensitat i a transformar.

Serà a París, esperant l’arribada d’un amic artista en un bar prop d’un Museu, que es va tallar l’emissió de la TV per donar pas a l’emissió en directe del comunicat d’un cop d’estat a Polònia pel general mateix d’ulleres fosques, Jaruzelski. Al moment, arribava el meu amic protestant  tot i mostrant-me la primera pàgina del Libé: “El filòsof Derrida detingut a la frontera per tràfic d’estupefaents”. “No -vaig dir-li, lligant i deconstruint el general i el filòsof-, per tràfic d’idees”.

En efecte, sense distinció, entre poetes, artistes, editors, crítics d’art, professors, galeristes vam anar fent de curadors, pensadors, comunicadors i museòlegs. Els nostres companys. En la suma i la dissort. En l’ordre i la subversió. En la construcció i la inflacció. Amb guanys i desencerts, amb diàlegs i complicitats, amb censures i batalles per les idees, aquesta és la història d’una història per la democràcia i la cultura que encara no s’ha acabat, ni acabarà. (Com es veu en el documental, avui reconegut, MACBA: la dreta, l’esquerra i els rics).

Si se’m permet, tot aquest fil vermell mereix un reconeixement cap a vosaltres, membres de l’ACCA. Venim d’aquell tarannà que ens ha fet sobreviure com a col·lectiu que considera que un país sense memòria viu abocat al buit, al no-res; i, a la vegada, que un país sense innovació viu condemnat a la còpia, a l’esclerosi, a la desaparició. He tingut la sort amb molts de vosaltres d’haver endegat al llarg d’aquests anys diversos projectes d’investigació històrica sobre figures de creuament entre les arts, les lletres i les idees, com també d’haver endegat diversos projectes sobre camps culturals artístics. Entre els primers, hem estudiat i donat a conèixer l’investigador en poesia i amic de les arts J.V. Foix; el crític d’art i de les arts de l’espectacle Sebastià Gasch; el crític d’art i escriptor del misteri i del pop Joan Perucho; l’alquimista Palau i Fabre; la revolta poètica de Joan Brossa; l’Anti-art de Dalí, Gasch i Muntanyà, signataris del Manifest groc; la vida dels llibres de Salvador Dalí; els escrits textuals i les òperes musicals de Carles Santos; els escrits d’art en el costumisme postmodern de Quim Monzó; el poetavantguardista català Salvat Papasseit; l’habitació de Cirlot, els poemes pintats de Dupin, els escrits polítics i estètics de John Berger convertits en cinema sense imatge… tots aquests escrits d’art al costat de l’atenció al estudis de camp sobre altres camps de l’art en la seva modernització dels setanta ençà, cap a aquí, fins aquí, travessant l’esperit de la cultura.

I és aquí, i fins aquí, que tot fent-ne el panegíric crido l’atenció perquè continuem en aquesta tasca inacabada i sense excusa. Vam deixar a mig camí l’exposició d’investigació sobre D’Ors, per sort es va fer la dedicada a l’Arnau Puig i Joan Teixidor, i així cal que preservareu en la de Santos Torroella, Cirici Pellicer i tant més en continuïtat i ruptura.

I ara una breu pinzellada sobre els equipaments. Per generació, hem viscut dos models. El de la cultura de la pedra, ben reclamat per patrimonialistes d’acord amb un consens polític, i el de la cultura de l’immaterial, reivindicat més aviat per artistes, futuròlegs, neotecnòlegs i partidaris de l’horitzontalitat republicana i la xarxa associativa com a model.

És ben cert que passat els anys d’aquest trànsit de la primera democràcia reformista de la dictadura fins a la crisi nacional, constitucional i global, els esforços dineraris públics han anat cap a la construcció del que alguns en dèiem i no sense cinisme els mausoleus de la cultura nacional que s’haurien d’haver construït amb l’Estat-nació del segle XIX. La particular història política reaccionària d’Espanya ens havia endarrerit del món contemporani i de la progressiva sociabilització del coneixement i dels seus nusos. Sigui com sigui, aquesta feina, fràgil, és avui en bona part feta. Però és ara que no podem tirar per terra la feinada que s’ha anat fent des de diversos col·lectius i iniciatives culturals escampades pel territori a favor dels espais dedicats en transversalitat a la creació contemporània. A aquests projectes, aixecats en timidesa i voluntariat, és als que voldria fer costat i demanar-vos la vostra complicitat, el nostre compromís. Veig un compromís positiu per part de l’Ajuntament de Barcelona. Però veig una debilitat política, i no només per la manca de recursos, en el dibuix territorial cultural de la nova Catalunya.

Som al mig d’un procés polític, impulsat de nou per la societat civil, interclassista i intergeneracional, de baix a dalt, que ens ha de portar a l’exercici de dret a decidir i si s’escau a una superior capacitat de gestió i d’autogestió. La cultura ha d’estar al mig d’aquest procés. Si la prioritat de la política i el seu protocol segresta la cultura, la minimitza, aquest col·lectiu, la nostra intel·ligència col·lectiva es fondrà en un altre pas polític fràgil, reformista i caduc. Tenim el dret a decidir. A favor d’una cultura de memòria i d’innovació, a favor d’una cultura pròpia i oberta, transfronterera i transdisciplinar.

Barcelona, MACBA, ACCA, 26 de març de 2014