Publicacion

La Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya i els vuit centres que la formen: anàlisi per a una època de canvis

Aquest informe respon a l’encàrrec que des de l’Observatori de les Arts Visuals de l’Associació Catalana de Crítics d’Art s’ha realitzat a les crítiques Caterina Amirall i Marina Vives, amb l’objectiu específic de constatar la situació actual de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya i dels vuit centres que en formen part: Lo Pati Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, a Amposta; CA Tarragona Centre d’Art, a Tarragona; Centre d’Art la Panera, a Lleida; Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats, a Barcelona; Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet de Llobregat; ACVic Centre d’Arts Contemporànies, a Vic; Mataró Art Contemporani (M|A|C), a Mataró, i Bòlit Centre d’Art Contemporani, a Girona.

«És oportú assenyalar que la paraula inestabilitat és de les més reiterades entre les persones entrevistades. També ho és la necessitat de definir de nou un catàleg de bones pràctiques, que esdevé urgent en el marc d’una Catalunya amb un sistema més vertebrat, amb una arquitectura més densa d’institucions i espais incorporats al nou decret [Decret de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya]. […]

La necessitat d’observació crítica, d’anàlisi, de perspectiva i de preguntes i arguments sembla més convenient que mai, especialment si tenim en compte que el sector professional de l’art, en l’àmbit català i en el local, és generalment el menys ben parat en un escenari d’inestabilitat política, retallades i replegament socioeconòmic (com el de la crisi de 2012, i de nou, ara, amb l’aplicació del 155).

Des d’un altre vessant d’estudi, resulta igualment clau per a aquest informe la constatació de l’evolució de les pràctiques artístiques contemporànies en els darrers anys, que dibuixen un canvi de paradigma cultural. D’una banda, amb l’embat de la crisi econòmica es descarta definitivament l’existència d’aquella «indústria creativa» capaç de generar una font inesgotable de recursos basats en la creativitat. De fet, només roman en la seva vessant més perversa, la de la gentrificació immobiliària i la despossessió de les identitats locals, mentre que l’espai econòmic productiu i multiplicador que s’havia somniat per a la ‘classe creativa’ no acaba d’arribar mai, ans el contrari. De l’altra, l’encaix efectiu dels centres d’art i els diversos equipaments construïts al territori de Catalunya amb la seva missió, els seus objectius i les seves capacitats —tenint en compte els recursos i les pràctiques de treball artístics actuals, les seves eines i els seus processos i, sobretot, els ritmes i les dinàmiques— no acostuma a ser senzill. Al llarg del territori conviuen espais i dinàmiques clàssics (museus, cubs blancs, grans equipaments sense contingut) amb la voluntat social d’endegar dinàmiques processuals basades en l’experiència, la reflexió i l’aprenentatge. Aquesta voluntat es reforça, però, amb una flagrant insuficiència de recursos econòmics i de personal professional dedicat a tirar endavant aquest tipus de projectes.

Resulta necessària l’anàlisi de fons dels contextos que ofereix la Xarxa i li són oferts; un estudi de la seva imbricació en el mapatge cultural de Catalunya, una proposta per al desenvolupament de la seva institució, encara molt lluny de les seves capacitats i potència.»

 

DESCARREGAR PUBLICACIÓ
Comparteix:
FacebookTwitterWhatsAppEmail