Premis

Intervenció de presidència Premis ACCA 2017 – 34a edició

Bona tarda a tothom. Benvinguts a aquesta nova edició dels premis ACCA. Com cada any, els premis que atorga l’Associació Catalana de Crítics d’Art són un reconeixement al bo i millor que s’ha fet a Catalunya durant l’any passat. Però aquesta és una edició especial. Aquest any és diferent: enguany l’Associació Catalana de Crítics d’Art fa 40 anys. Per recordar una mica com hem arribat fins aquí convidarem un dels presidents emèrits de l’associació, en Daniel Giralt-Miracle, a fer un repàs de l’ACCA; i quan acabi l’acte us convidarem totes i tots a brindar: pels premiats d’aquest any, evidentment, però també pel passat, el present i –espero que també– el futur d’aquesta associació.

I això que són mals moments per estar de festa… I no estic parlant de la crisi dels 40. No passa cap dia sense que alguna cosa ens ho recordi. El que se’ns oblida és que podríem celebrar-ho per partida doble… Perquè enguany també fa 40 anys la Constitució espanyola, i amb ella, la democràcia en aquest país. Podríem doncs festejar aquest doble aniversari… si no fos perquè en nom precisament d’aquesta Constitució hem viscut la repressió policial per dur a terme un referèndum, ens han embargat les institucions catalanes amb l’aplicació del 155, tenim presos polítics i polítics a l’exili. Tots ells acusats de rebel·lió. I altres, de terrorisme, com els nois d’Altsasu o els CDR. I en l’àmbit cultural, un munt de gent acusada de delicte d’odi: ja sigui per cantar (Pablo Hasél i Josep Valtonyc) o per un tuit, un dibuix, un acudit… fins i tot per dur un nas de pallasso (Jordi Pesarrodona). Atacant i suprimint un dels drets civils més fonamentals en democràcia, la llibertat d’expressió, hem vist de nou la censura, amb edicions segrestades (Fariña) i la retirada d’una obra a ARCO (Santiago Sierra).

«Hem vist tancats a la presó homes plens de raó», cantava Raimon. Al carrer hem tornat a sentir L’estaca de Lluís Llach. Dues cançons que tenen més de 50 anys i per desgràcia no estan gens envellides… Potser l’única diferència és que la crítica, avui, ha deixat els matisos metafòrics per ser més directa. Potser perquè ens hem cregut la democràcia i no tenim por de denunciar la repressió i la injustícia de forma contundent.

Així mateix, hem vist com arreu del món les dones, especialment des de l’altaveu cultural, prenien la paraula i s’unien per dir que prou, prou d’abusos i silencis, que #JoTambé he estat assetjada per mans i veus masclistes a la feina i al carrer… ja no dic a casa, on el nombre de víctimes cada any és demolidor.

Són demolidors també, en aquest país, els pressupostos irrisoris destinats a l’art i al pensament crític. I això no és culpa del 155. Fa temps, per exemple, que reivindiquem un centre d’art per a Barcelona, i fa més d’un any que hem dit «quin centre d’art volem» quan ens han preguntat per la Fabra i Coats. En canvi, hem vist com es decidia despatxar-ne un, tot canviant la direcció de l’Arts Santa Mònica de la nit al dia, fent fora el seu director i prometent-lo a un sector que encara no sabem del cert que el vulgui.

Fa temps que a Catalunya s’ofega la cultura, i en un estat de precarització es fa difícil desplegar espais per a la reflexió. I si a això hi afegim que en aquest país, actualment, la dissidència és castigada per violenta, la crítica no hi podria tenir cabuda. I per això és més necessària que mai. Per això aquí estem. Amb 40 anys i donant-nos premis!

Ja diu la dita que els catalans, de les pedres en fem pans… Aquesta gala n’és un bon exemple. Tots els projectes que avui presentem demostren el talent, l’experimentació i la creativitat que hi ha en aquest país i que, malgrat tot, aconseguim tirar endavant. Des de l’ACCA, com a bons observadors que som, estem i estarem per distingir-los i animar-los a continuar la bona feina. I que sigui per molts anys!

No vull acabar aquest parlament sense donar les gràcies a la Comissió, per la seva tasca, que em consta que no ha estat fàcil; als membres de l’ACCA, que amb els seus vots han escollit els premiats; i finalment –ja em perdonareu–, però vull donar les gràcies també a la junta, els membres de la qual voluntàriament dediquen el temps que no tenen a organitzar una gala com aquesta: Aina, Bea i Anna –enguany amb l’ajuda de la Mar. Gràcies a tothom per haver vingut i enhorabona a tots els nominats per haver arribat fins aquí. I ja ho sabeu: l’important és participar.

Sense més, cedeixo la paraula a Daniel Giralt-Miracle.

Comparteix:
FacebookTwitterWhatsAppEmail