Premis

Intervenció de presidència Premis ACCA 2016 – 33a edició

Molt bona nit a tothom i benvinguts a aquest acte de reconeixement, per part de l’Assemblea de la nostra associació, dels que considerem que han estat els projectes més destacats de l’any 2016.

Com l’Oriol i l’Aina ens acaben d’avançar, inaugurem una nova època pel que fa als premis, marcada sobretot per la creació d’una Comissió que avui també ens acompanyarà durant l’acte. Volem agrair-vos de nou la feinada i la dedicació. Avui, des de la junta, també volem donar gràcies a tots els membres de l’assemblea perquè, amb el vostre criteri i vots, feu possible que aquests premis siguin una realitat.

Ens consta que la comesa d’aquesta primera comissió ha estat apassionant, però també sabem que no ha estat gens fàcil, a causa dels moments delicats que la cultura d’aquesta ciutat i d’aquest país estan passant des de fa ja massa anys. Tot i això, l’energia i l’entusiasme dels que hi treballem fan que el nombre i la qualitat dels projectes no se’n ressentin.

I parlo de moments delicats perquè, sense anar més lluny, aquest simposi que avui ens contraprograma i en el qual es tracta la cultura des d’una perspectiva eminentment empresarial ens recorda una vegada més quines són les prioritats de la Conselleria, que avui organitza aquest simposi i… potser demà aquella controvertida fira a Barcelona.

Us convido a fer una ullada al programa del simposi i que us pregunteu si ens sentim representats per les persones a les quals s’està confiant el futur de la cultura catalana… Per exemple, condueix l’acte la Pilar Rahola, la mateixa que parlava en termes d’«embrutar amb parides estrafolàries un santuari de la memòria i la resistència» en relació amb la instal·lació Foc de llar realitzada el mes passat per estudiants de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i programada per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del festival Llum BCN. És realment preocupant que l’ICUB sucumbís a la pressió política i de les xarxes socials i que procedís a retirar una obra de tals característiques amb l’argument d’haver-se generat una ofensa pública. Com ja vam manifestar amb el comunicat que vam fer públic per a l’ocasió, des de l’ACCA defensem la llibertat d’expressió de l’art i la seva capacitat per tractar de forma crítica aspectes del present, de la mateixa manera que ens preocupa l’ús unidireccional que es pregona per als espais de la memòria històrica amb actuacions com aquesta.

Avui demanem que els nostres programadors també en tinguin, de memòria històrica.

D’altra banda, l’altre dels grans temes que dissortadament no podem deixar d’anomenar, i al qual vam dedicar el simposi d’enguany, és el de la precarietat laboral associada a les pràctiques professionals del món de l’art. Actualment, viure de la crítica al nostre país és un acte veritablement heroic. Les dinàmiques que perpetuen la precarietat persisteixen fins i tot si entenem la crítica des d’un punt de vista expandit que ens permet englobar-hi tasques de formació i comissariat, però també tasques d’edició i de gestió de les nostres institucions. Sembla que aquesta és encara una assignatura pendent per a la qual ens cal vetllar des de l’ACCA.

Fa tot just quinze dies ens reuníem una vintena d’agents de les arts visuals de Catalunya per participar de nou a una taula de treball que portava per títol «Fabra i Coats: quin Centre d’Art Contemporani volem?». Que després de tants anys reivindicant un centre d’art per a Barcelona encara ens estiguem fent aquesta pregunta em sembla un indicador de la gravetat de la situació, però encara m’ho sembla més que al llarg de la reunió constatéssim que continuem denominant centres d’art projectes que es construeixen sense ni tan sols tenir garantides les places laborals que han de portar-los endavant a les impressionants instal·lacions que se’ls destinen, i sense estudiar tampoc possibles figures jurídiques que permetin que els terminis de pagament dels centres s’adaptin als calendaris de producció per evitar que siguin els professionals independents –crítics i artistes– els que hagin de subvencionar les seves programacions.

Està a l’ordre del dia que els projectes pengin d’un fil, com de nou ho fa en aquests moments Laboral de Gijón o el MARCO de Vigo. Recordem les males pràctiques que aquest any han provocat la cessió o la dimissió de companys com Fernando Gómez de la Cuesta, com a director de la Fundació Palma Espai d’Art, o de David Barro, que el mes d’octubre passat deixava la Fundación Luis Seoane a la Corunya.

Però no ens quedem només amb les males pràctiques en relació amb les places i els concursos de direcció. La contractació de serveis i la subcontractació són actualment les pràctiques més habituals per cobrir i precaritzar els llocs de treball dels nostres equipaments. Aquest fet –recordem-ho–va ocasionar el mes de juny passat la vaga d’aquests treballadors subcontractats, que reclamaven que se’n regularitzessin les contractacions i s’acabés amb el règim d’externalitzacions. Vetllar per totes aquestes qüestions és vetllar pels nostres drets professionals, i és també la manera d’aconseguir unes institucions de qualitat.

En aquesta línia també reivindiquem que es restitueixi l’autonomia i les funcions executives del Consell Nacional de les Arts de Catalunya. Un CoNCA que actualment té escasses competències, entre les quals l’elaboració d’informes com el que es va presentar el mes de novembre passat sobre l’Estat de la Cultura i de les Arts. És alarmant detectar que d’acord amb les dades presentades (dades del 2015), tots els sectors hagin observat una estabilització o una lleugera remuntada, excepte la música en viu i els museus, que han continuat en la corba de descens (en un 6 %).

El mes de novembre assistíem al que se suposa que ha de ser el darrer debat del CoNCA. Sembla que es vol impulsar una reforma de l’organisme de manera que assumeixi nous reptes, més centrada –en paraules del conseller– en «l’avaluació i l’anàlisi de les polítiques culturals del govern» i en «la prescripció de les bones pràctiques del present i del futur», i que ha de poder treballar amb «absoluta independència».

Des de l’Observatori de l’ACCA restarem amatents. Aprofito que avui tinc micròfon per fer una crida als socis i sòcies que estiguin interessats en tots aquests temes, que es posin en contacte amb nosaltres i se sumin a l’observatori. Un observatori que no té només l’objectiu d’emetre comunicats sinó sobretot d’establir-se com a interlocutor per a les institucions i l’administració i d’actuar com a taula de mediació. De fet, és d’aquesta manera que s’ha aconseguit, de la mà de la Plataforma Assembleària d’Artistes i de Xarxaprod, que a La Escocesa es comencin a fer passos per obrir tots els seus tallers a convocatòria i complir així la vocació pública de l’equipament.

Quan aquest diumenge a El Punt em feien aquella pregunta de si té sentit la crítica d’art avui, jo vaig respondre sense dubtar: «I tant, que en té!». És essencial que mantinguem –i expandim– els espais de reflexió. I és essencial que treballem per establir mesures que ens permetin superar aquest estat de precarització i afavoreixin la creació i el pensament crític.

Avui som aquí per celebrar la nostra professió. Comencem doncs l’acte d’avui amb un molt bon motiu de celebració: i és que l’assemblea ha decidit fer membre d’honor de l’ACCA, per la seva rellevància en el context català i per la seva dilatada trajectòria, Arnau Puig, àmpliament conegut per tots vosaltres com un dels principals impulsors de l’avantguardisme a Catalunya, i com un company de professió, sempre actiu i disposat.

 

[puja Arnau Puig]

Fundador, ideòleg i promotor de les publicacions de postguerra Algol i Dau al Set, i del grup que sorgí a partir d’aquesta. Ha col·laborat a Siglo 20, Cúpula, Presència, La Vanguardia, Nueva Forma, i El País, i ha exercit la crítica a la Revista Europa, la Gazeta del Arte, Batik, l’Avui, l’ABC Cultural i Artes Plásticas.

Fou president del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. Ha estat professor a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma, i ha estat catedràtic d’estètica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura. Fou director de l’Institut d’Història i Arqueologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques a Roma.

Acaba de rebre, no fa ni un mes, la distinció d’Oficial de l’Orde de les Arts i de les Lletres de França.

Pel que fa a la nostra associació, en va ser president entre els anys 1992 i 2001, i l’any 2013 va rebre el guardó a la publicació Dau al Set, una filosofía de la existencia, per oferir una reflexió sobre els vincles entre l’experiència personal i la dimensió col·lectiva del fet artístic. Avui, a aquests reconeixements, volem sumar-hi el de membre d’honor de l’ACCA.

I amb aquesta ocasió volem fer-te obsequi d’aquest múltiple d’artista de Rafel Bianchi, editat per Arts Coming, que porta per títol No preguntis a l’ignorant. Entenem la crítica com a lloc on cultivar els dubtes i les contradiccions, i el crític com a aquella persona inquieta que tothora es fa preguntes. I et desitgem, benvolgut Arnau, que no deixis mai de fer-te preguntes.

[paraules d’Arnau Puig]

 

Moltes gràcies, Arnau. No voldria acabar sense abans expressar també un reconeixement a totes les persones que, des de la nostra junta, han buscat aquell temps del qual l’autònom no disposa per portar a terme la producció d’aquesta festa que avui ens aplega, amb entusiasme, amb dubtes, possiblement amb errors també, però sobretot amb una gran dedicació i molta, molta feina. Gràcies a tots!

I finalment, vull felicitar tots i totes les responsables dels projectes nominats, i en especial aquells que aquesta nit esdevindran guardonats, i que tots plegats gaudim d’aquest 33è acte de lliurament dels premis ACCA. Moltes gràcies.

Comparteix:
FacebookTwitterWhatsAppEmail