Notícies

Preguntes sense resposta. Comunicat de l’ACCA sobre les arts contemporànies a Catalunya.

L’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), davant de la situació actual del sector de les arts visuals a Catalunya, i a propòsit del debat que s’està produint al respecte a la pàgina web de la pròpia associació (acca.cat) i en d’altres mitjans periodístics o a les xarxes socials, vol fer algunes observacions i algunes preguntes en veu alta.

Alhora, convoca les administracions públiques i les institucions artístiques a participar en aquest debat, a obrir vies de diàleg amb els professionals del sector de les arts per donar resposta i, si s’escau, trobar solucions a les qüestions que es plantegen.

xarxa

 

1. L’ACCA es manifesta clarament a favor del foment de la creació i del pensament contemporanis. En aquest sentit, en aquests moments de precarietat, valorem molt positivament, com no pot ser d’una altra manera, tots els esforços d’artistes, crítics, pensadors, gestors i administracions públiques per treballar a favor de l’art i de la cultura.

2. Paral·lelament, entenem que la missió principal d’una associació com la nostra és la de fomentar el debat i l’esperit crític entre els actius del sector i la gent jove que s’hi aproxima per primera vegada. Sobretot, quan des de les administracions públiques no es fomenta aquest tipus de diàleg i les seves decisions arriben sense cap possibilitat de millora.

3. En aquest sentit, i arran de la inauguració de l’exposició que, al centre Arts Santa Mònica, recull el treball de la Xarxa d’Espais d’Art de Catalunya, han sortit a relluir algunes contradiccions que la Conselleria no ha sabut o no ha volgut explicar. Quina és la salut actual d’aquesta xarxa? Per què no s’han explicat les situacions reals de precarietat si no de desatenció d’alguns centres per part dels respectius ajuntaments? Per què s’ha venut l’exposició com a un aparador que maquilla l’esmentada situació de precarietat, només superada per la bona pràctica dels professionals independents de la cultura? Com poden treballar alguns centres de l’antiga Xarxa amb retallades pressupostàries que en alguns casos arriben a superar el 50%? I, el que és pitjor, com pot entendre’s que alguns ajuntaments hagin reconvertit els centres d’art en equipaments sota la direcció de càrrecs de confiança dels equips de govern i, per tant, sense comptar amb professionals externs qualificats? Per què no es convoquen concursos públics per a dirigir aquells centres que no en tenen i s’acaben les interferències de polítics que no han demostrat cap formació en el terreny cultural? Més encara, per què no s’explica que algun d’aquests centres porta mesos inactiu a l’espera que els responsables municipals decideixen què fer-ne?

La Xarxa de Centres d’Art va ser en el seu origen un projecte que vetllava per la interrelació entre la pràctica artística i el teixit social en un sentit diàfan i una escala territorial nacional. Per quines raons s’ha desatès la seva implementació? Si per la Conselleria és tan important el projecte de la Xarxa de Centres d’Art, valoració que el sector compartim majoritàriament, per què no explica quines estratègies té per evitar tancaments com els de l’espai Zero1 d’Olot i aquells que puguin venir davant del poc interès que molts polítics municipals demostren per l’art del nostre temps? Des de l’ACCA reclamem a l’administració una explicació de l’estat real de la Xarxa i de l’encaix que preveu que tingui amb tot el sistema cultural, expressat amb programes i pressupostos.

4. La Conselleria va anunciar que el pressupost per al nou rumb del centre d’art Santa Mònica seria de 3’1 milions d’euros. Sorprèn que el pressupost que la pròpia Conselleria atorga al MACBA és inferior a aquesta quantitat (2,8 milions). Això vol dir que ha variat les seves prioritats des que no fa tants mesos va presentar  aquell Power Point de les “constel·lacions” on tot l’art contemporani penjava del Museu d’Art Contemporani de Barcelona? Quines són les implicacions d’aquest gir?

Santa Mònica és un clar exemple d’un centre d’art que ha estat subjecte als vaivens polítics, amb un canvi de model i de direcció amb cadascun dels canvis de govern que s’han succeït des del seu naixement. En aquest sentit, l’actual desproporció entre el seu finançament (i l’anunci de la difusió de les seves activitats per mitjà de la televisió nacional) i el que reben d’altres institucions artístiques de Catalunya és molt temptadora que es llegeixi, una vegada més, en clau d’un excés de zel polític i no com a fruit de l’articulació d’una política cultural coherent. Amb quins assessors compta la Conselleria per adoptar aquestes decisions, algunes de les quals contradiuen les que havia pres la pròpia Conselleria no fa massa temps ?

5. A la ciutat de Barcelona també sorgeixen algunes preguntes inquietants. Si el centre d’art Fabra & Coats representa que és el que ha quedat del vell projecte del Canòdrom, pot desplegar la funció de Kunsthalle de la capital catalana amb un pressupost de dos-cents mil euros, tan lluny de les assignacions per Santa Mònica? Alhora, la implementació d’un centre d’art d’aquestes característiques es pot resoldre per mitjà d’una convocatòria de periodicitat anual per als projectes de comissariat que s’hi presentin? Aquesta pràctica no sembla que aposti per dinàmiques de treball que consolidin uns públics, que es treballi a mig o a llarg termini amb el teixit social local i, alhora, es fomenti les relacions internacionals que un projecte com aquest requereix.

I, encara, quin paper juguen aquí  les exposicions de la Virreina? Per què no s’ha proveït una plaça per dirigir aquest centre? Qui dirigeix actualment la programació i amb quina independència respecte als criteris polítics de la corporació municipal? Quin paper juga amb el teixit creatiu del territori i qui n’és l’interlocutor? Des de l’ACCA reclamem la convocatòria d’una plaça de director o d’un equip director que presenti un programa públic i que tingui capacitat de diàleg amb el sector de les arts i amb la ciutadania en general.

6. Totes les preguntes i les observacions  aquí formulades no necessiten només respostes lúcides i que evitin la sensació d’una improvisació permanent i, potser encara pitjor, d’una falta d’acord i projectes comuns entre les diverses administracions catalanes, governades en molts casos per una mateixa formació política. Demanem o, si es pot, exigim que aquestes respostes es facin en el marc d’un intercanvi d’opinions, un diàleg obert,  on la veu dels professionals sigui tinguda en compte i reconeguda com a tal.

Barcelona, 23 de novembre de 2013.

LA JUNTA DIRECTIVA DE L’ACCA