Notícies

L’art contemporani des d’una perspectiva mediàtica: els comportaments culturals que defineixen la creació.

L’art contemporani des d’una perspectiva mediàtica: els comportaments culturals que defineixen la creació.

per Daniel Gasol

Institució-mostra-Art contemporani-artista-comportament-visibilitat = realitat cultural

L’altre dia va venir a casa una companya d’una d’aquestes innumerables feines que tenim els estudiants. Feines que molts “amaguen” de forma indiscriminada tement que el seu treball cultural es “desvaloralitzi”. De sobte vaig veure-la mirant un dibuix que hi ha penjat a casa. Es tracta d’un dibuix d’una sèrie que vaig realitzar al 2010 “I’m not the man who think I am” (basat en una cançó The Smiths), que finalitzava amb el vídeo d’una parella enmig d’una cita, dins un entorn natural (podeu veure el vídeo aquí). Va parar-se, i va preguntar que què era. Jo vaig dir-li que un dibuix que vaig fer. Just després, esperes la clàssica pregunta “- i que vol dir?”-, però no, la seva pregunta em va deixar bastant perplex: “- i per a què serveix?“.

Gasol

La simplicitat d’aquesta qüestió va fer-me pensar en la utilitat del món de l’Art, la utilitat a nivell “real” (el pa es menja per no passar gana, una manta abriga del fred, una olla escalfa la sopa i un telèfon permet comunicar-te en cas d’emergència).

L’art com a tal, en aquesta vida “real” serveix per poc, tot. Molts coneixem la utilitat socio-cultural que l’art compleix (o hauria de complir) com a funció educativa, però vist des d’un prisma “d’utilitat” banal, no serveix per a què sobrevisquem des del punt de vista mes “animal”, si es vol dir així. Davant les possibles respostes en contra d’aquesta idea, proposo menjar una pintura a l’oli si un no té diners per comprar menjar.

Les formes artístiques ja no són les mateixes que abans, però tampoc els sistemes que fan que l’àmbit cultural es mogui, per tant, l’Art contemporani canvia, i la percepció del mateix també.

Tenim força clar, que dins del sector cultural (si és que existeix un sector cultural definit), hi ha jerarquies, formes de comprendre produccions culturals, en definitiva, considerem que hi ha coses que són millors que d’altres. La gran majoria d’aquestes formes es devaluen amb el temps, se’n creen de noves i la gran majoria queden en l’oblit. Per tal d’actualitzar aquesta devaluació, “l’excusa” que es fa servir, és que el discurs passat pot (re)adaptar-se des del passat en el present. Tot i així, el tema, no són les formes de “màrqueting” cultural que fan servir les Institucions culturals per tal de crear o (re)crear noves formes de política cultural, sinó l’obsolescència cultural en la qual ens trobem, que adapta processos creatius que tendeixen a morir, (i no pel sorgiment d’eines que permetin crear discursos nous, com la tecnologia, per exemple), sinó perquè, tal com entenem l’existència actual avui aquí i ara, les coses neixen per a morir, les coses es gasten i se n’han d’adquirir noves. Tal com l’obsolescència programada crea compradors insatisfets per tal de lubricar el capitalisme econòmic per generar unes necessitats, dins el món de l’art, aquesta programació, afecta les formes d’entendre l’art actual.

Tal com Joan M. Minguet va retratar en el seu article “Bibiana Ballbè com a símptoma o la cultura de la riota”,   “…perquè la Ballbé és un símptoma, però no és l’únic.”, aquest símptoma és resultat d’una perspectiva neoliberalista. La idea del neoliberalisme, proposa deixar en mans de particulars o empreses privades totes les activitats econòmiques possibles, i aquest fet, arriba a la “’industria cultural” amb diverses formes. Neoliberalisme significa crear necessitats per a moure un motor capitalista, i aquestes necessitats generen comportaments que esdevenen símptomes. Aquests símptomes que Minguet comentava, es palpen en formes de percebre el món, i per tant, en formes d’actuar en un context determinat. Una actuació és fruït d’un raonament, i el raonament és fruït d’una forma determinada d’entendre les coses.

Segons Angela McRobbie, en el seu text “Industria cultural” (Ideas recibidas. MACBA. 2009), davant la nova economia, “la promoció del treball creatiu, ha acabat sent una estratègia de despolitització, una manera de suprimir tota connotació política de l’esfera laboral, que s’ha reemplaçat per la gratificació de les mateixes aspiracions i expectatives, per l’expressió d’un mateix.”

Des d’un prisma social, aquesta idea, és la que condueix a un canvi de percepció de la nostra realitat, genera idiosincràsies i dogmes. La gratificació de les mateixes aspiracions a les quals McRobbie fa referencia, són, en definitiva, formes de capital social auto satisfactori, perquè ser artista significa ser famós, guanyar diners i sobretot, treballar del que t’agrada. En què es diferencia una persona que vol dedicar-se a la cuina per ser tan famós com Ferran Adrià, d’un artista que vol assemblar-se a Damien Hirst?.

L’última conferencia que vaig fer a la Facultat de BBAA de la Universitat de Barcelona per als estudiants d’últim any de grau, vaig iniciar-la amb una fotografia d’un artista pintant unes muntanyes enmig de la natura, i un altra imatge, d’en Hirst davant un photocall. Vaig iniciar la conferencia preguntant quin artista volien ser al sortir de la Facultat. Només un parell de persones de totes les que hi havia a la sala (prop d’unes 60), van dir que volien ser com l’artista de la fotografia a la muntanya. Aquesta resposta de voler assemblar-se a Hirst, és un símptoma que respon al que entenem per artista, el que un artista ha de ser, el que un artista ha de fer. No obstant això, no només em refereixo als artistes, sinó a tots aquells agents que disposen o pretenen disposar, d’una competència laboral dins el sector, viure del que fan.

El cas revelador de Bibiana Ballbé, i el rebuig de molts creadors en no voler assistir a la macro festa que organitzava, sembla ser una evidència de què no té sentit el que comento unes línies més amunt. Si les persones que es dediquen al món de l’art volen assemblar-se a Hirst, perquè van rebutjar tants creadors la invitació a aquesta festa? Aquest rebuig, posiciona al creador en una forma determinada de mediatització. No hem d’aturar-nos a pensar que la mediatització és un format de comportament concret (en aquest cas, fer una festa que defineixi jerarquies), sinó que la mediatització també es converteix i s’infiltra en altres formats que fins ara, hem considerat més “alternatius” i fora d’una corrent d’influències de medis.

Aquest senyal apunta a l’estat mediatizador de la cultura contemporània com un estat que comprèn una forma concreta de mirar, i una manera de comportar-nos que té moltes branques de pensament, però que és que es resumeixen en un fet: he de donar a conèixer el meu treball creatiu, i he de seguir unes pautes determinades si vull arribar a algun lloc.

Aquests comportaments creen senyals i vestigis socials, que parteixen de la noció i la sensació de què les feines relacionades amb la creativitat no doten al personatge que es dedica a l’art, de seguretat laboral (idea proporcionada directament pel mercat neoliberalista). Això fa que el comportament cultural es defineixi des d’un prisma d’utilitat econòmica, necessària i obligatòria. Aquesta obligatorietat econòmica que l’artista, el comissari, el crític o el gestor haurien de tenir per la seva “feina”, es genera des de l’àmbit del capital i des de la necessitat d’igualar la nostra feina a un altre de més comuna. És aquí on entrem en el tema de la mediatització com un signe que revela de quina forma, la cultura dels medis, han influenciat a les formes de percebre com ha de ser un professional de la industria cultural, i sobretot, com podem arribar a ser uns professionals d’aquesta industria. Així doncs, a partir d’aquest paradigma, sorgeixen qüestions tan significatives com “què he de fer per ser un artista?”.

Entorn aquesta pregunta, les respostes sempre són les mateixes: visibilitat, participar en convocatòries, relacionar-te amb persones vinculades al món de l’art, fer exposicions, auto promocionar el teu treball per les xarxes socials o per una pàgina web, que algú escrigui sobre la teva obra…respostes que van enllà a l’estricta producció de l’obra, del discurs, de la inserció social, de la politització i el compromís ètic d’un creador contemporani. On ha quedat la preocupació per l’obra, pel seu discurs, pel seu posicionament? On ha quedat la forma de rebel·lió artística en un entorn acrític?. Deixar-se veure ha resultat ser més important que la mateixa obra, perquè vivíem en una època on la imatge ho és tot. Tampoc m’agradaria caure en què la creació contemporània actual no disposa de mecanismes que fan reflexionar a l’espectador. Afortunadament existeixen centenars d’artistes amb produccions compromeses políticament, artísticament i èticament. Tot i així, el tema en el que em centro, són les formes de mediatització social dins l’àmbit cultural, que no disten molt d’altres formes de mediatització que tenim més assimilades. En aquest cas, l’assimilació mediàtica de la cultura com a ús laboral, incideix directament en què entenem com a art contemporani. Fa que pensem què està bé i que està malament, genera jerarquies creatives que posicionen les obres depenent del seu context institucional, l’ús que se’n fa a partir de la visibilitat. Mentre més visibilitat és dona a un autor, millor és la feina que s’ha fet amb el mateix. Si no fos així, perquè davant la pregunta –com ha anat la inauguració?- la resposta és variable depenent de l’assistència del públic?.

Mediatització cultural significa generar una corrent social en què els artistes emergents es pregunten coses com la que hem mencionat unes línies a dalt -¿com puc arribar a ser artista?-. Generen idees que engrandeixen les institucions gairebé com a productores de línies de pensament dogmàtiques –si ha guanyat X premi, és que l’obra ha de ser bona-. Es creen admiracions socials, es comprèn que l’artista que exposa en un gran centre, el crític que publica un article en una gran revista, el comissari que treballa per a una important Biennal d’art, és bo en la seva feina. De sobte els convertim en ídols, en estrelles de rock, en subjectes que admirem, i la qüestió sempre parteix des de la visibilitat.

Aquesta tendència, de forma didàctica, ensinistra al creador cultural, en una legislació, en unes normatives definides que creen paràmetres molt clars sobre què ha de ser l’art contemporani, i com ha de ser un professional de la industria cultural. De la mateixa manera que el prototip d’un adolescent es genera mediàticament mitjançant sèries de televisió que incideixen directament en la forma d’entendre el món (forma generada des d’un posicionament polític i econòmic), el creador cultural, com a resultat de la mediatització social, ha de seguir uns paràmetres determinats

No entenem que un artista contemporani faci obres i les guardi, que les generi des d’una perspectiva de respondre’s a preguntes personals, o des d’una perspectiva merament estètica. És aquí on s’aplica la lògica dels medis, més visibilitat significa més qualitat, una jerarquia vista des d’un prisma mediàtica.

Ara em pregunto quin sentit té publicar aquest text on es publica i perquè he parlat del que he parlat: perquè hi ha un vídeo meu que il·lustra el text i perquè menciono a Minguet. Però acabes pensant (com a anestèsia personal) que jo no sóc aquest home, I’m not the man who think I am, que l’únic que vols, és viure de la teva feina i aquest sembla ser el camí que s’ha de seguir. Et consideres una víctima del sistema i ja està. Tot solucionat. Ja he trobat una utilitat al que faig, tot i que no m’agradi gaire.