Notícies

En record de Margarita Andreu

La crítica i historiadora de l’art Susanna Portell ha escrit aquest text en record de Margarita Andreu, l’artista catalana traspassada recentment. Li agraïm aquest gest d’homenatge que l’ACCA fa seu, també.

 

Se’m fa difícil escriure avui, i alhora, una força especial sembla que m’empenyi a recomposar tots els bocins d’imatges i paraules que m’han quedat escampats en saber que la Margarita Andreu havia mort. Necessito agafar-me a la seva alegria i a la seva fortalesa davant la malaltia.  Ahir, en el silenci esfereïdor del tanatori, recordàvem el seu somriure, aquella aparença de fragilitat i fortalesa que desprenia, aquella manera de caminar tan seva, ràpida, lleugera, silenciosa, tal com ha marxat. La vida m’ha volgut regalar petits i intensos moments al seu costat, prop de la seva obra, seguida, primer en l’estudi que tenia a la plaça del Pi, i ara a la Plaça Tetuan. Però aquest fil de records s’estira més enllà, fins arribar als meus últims cursos a la Universitat Autònoma,on la Teresa Camps ens parlava dels seus treballs de color a Bellaterra i la Fundació Miró. Aquelles diapositives, avui, se’m fan especialment estimades, perquè també conformen el meu mapa de records amb la Margarita. Després, arribarien els meus primers intents per donar forma a uns pensaments, la finestra que m’obrí la Carme Ortiz, des de Papers d’Art, “l’assaig d’assajos”, que em portà a la Margarita.

Recordo perfectament el moment en què vaig traspassar les portes del seu estudi, els papers penjats en aquelles parets, aquella finestra oberta a la plaça del Pi, aquelles llibretes plenes de dibuixos, i sobretot, recordo a la Margarita movent-se en l’espai de l’estudi, parlant-me amb aquell moviment tan seu de les mans, i amb aquells silencis que deien tant. Amb ella vaig aprendre com aquells treballs de color que tant m’havien frepat no eren més que un instant, fugisser, esmunyedís, com la vida. Vaig aprendre que tot es transforma segon a segon, que tot és passatger i que el seu treball, pictòric sempre, tant ens podia parlar de color, de llum, com d’espai. Recordo aquell fantàstic contenidor blau de la galeria Àngels de la Mota, el treball al Museu d’Història de la Ciutat,  recollint les emprentes que li regalava aquella Barcelona olímpica en plena tranformació urbanística; els espais treballats dins d’altres espais ja existents, a la galeria del Carles Poy, l’Espai 491, aquells treballs de vidre al Roser de Lleida, els miradors, l’arquitectura a modus de finestres dels antic foros de la Ciudadela de Pamplona, aquella porta de l’Espai Met-Room, els treballs a Espais, de Girona, el vídeo com un dibuix més. Amb el temps arribarien aquelles fotografies d’espais de trànsit, aquelles “captures” com ella les anomenava. Oficines, biblioteques, vestidors, espais de soledats, també, i espais des d’on esperar i dialogar amb l’arquitectura. Can Palauet a Mataró, Metrònom, o aquella magnífica peça vertical amb quadrats de color, “Plataforma”, que exposà a la Galeria Antonio de Barnola.

Parlàvem de viatges, reals i imaginaris, per l’espai, mentre l’observava movent-se entre les maquetes del seu estudi. La setmana passada, tot i trobar-se molt feble,vaig voler veure una llum especial en la seva mirada. Em parlà, a casa seva, d’unes maquetes que em volia ensenyar. Avui, rellegint els correus que ens anàvem escrivint, m’he adonat que teníem sempre la seva peça Encaix, de la Gran Via, planant sobre nostre. Se l’estimava molt, i més en aquest temps de primavera i d’esclat de colors verds. La veia com un dibuix en l’espai, com un treball de llum, de moviment, d’espai i color, com tots els seus treballs. Com quan rellegia amb el vidre i les retícules geomètriques, l’espai de Barcelona Culture Studio, de Jeffrey Swartz, o quan capturava un moment d’espera qualsevol, en les fotografies exposades a la Fundació Vila Casas. Sé que li agradava passar per la Fundació, compartir els projectes amb la Glòria Bosch, segurament perquè amb ella, també podia mirar enrera en el temps i recuperar aquells treballs seus al Museu d’Art de Girona, on l’espai havia quedat folrat de color o la porta de vidre havia dialogat amb una pintura de les Sales permanents. L’experiència amb els alumnes de l’institut Vall d’Hebron, pel projecte “En Residència” va marcar-la intensament i se sentia feliç d’haver estat seleccionada en el concurs de projectes per a artistes visuals convocat pel CONCA. Més enllà d’aquests fragments que intento atrapar poques hores abans del seu funeral,  no puc deixar de recordar la complicitat de la Margarita amb tants projectes internacionals, i en especial, amb Itàlia, l’estimació per la Chiara Bertola, els seus diàlegs amb l’arquitectura i aquelles expressions tan seves, en italià, ràpides, fresques amb què acomiadava els seus correus, “molto amore per te”.

Susanna Portell