Notícies

Ai Weiwei a La Virreina

Com en anteriors ocasions, Daniel Gasol ens regala un text seu per al web de l’ACCA. En aquesta ocasió fa una reflexió sobre l’exposició d’Ai Weiwei a la Virreina de Barcelona.

[1]. El pensament. La resistència. La subversió. La convivència. El pessimisme. L’inconformisme. La lluita. La vigilància. La debilitat. L’ètica personal. Els actes. El inevitable. La trinxera.

[2]. Sempre he considerat l’honestedat com un factor fonamental per aquelles persones que es dediquen en menor o major mesura a l’àmbit artístic. El ser honest amb uns principis demostra una gran capacitat crítica d’actuació enfront d’uns sistemes dels quals un no n’està d’acord. No pretenc posar una nota punk a un sistema del qual tots fomentem d’una forma o altra. No pretenc ser demagog en cap moment. Però l’honestedat ètica que alguns productors culturals tenen enfront la cultura com una forma transformada de capital econòmic, és en moltes ocasions, més que qüestionable. Molts miren cap a un altra banda com una forma de rebuig al sistema, per mi això no és un rebuig, és una obvietat i una forma de tancar els ulls. Altres pensen que som dins una roda i que si s’ha de jugar així, s’hi juga. Altres s’atrinxeren amb la seva ètica com una forma de salvació humana. La trinxera com una forma de llibertat personal, una espècie de bombolla en la qual saps que allà estaràs més o menys segur, amb la teva honestedat i ètica que intentes mantenir intactes i purs d’alguna manera. Aquesta poètica sobre el comportament enfront món complex, és tan sols això: una poètica que poques vegades es manté intacte, fent trontollar la nostra visió crítica perquè al cap a la fi vivim en un món “real”, i les nostres idees es qüestionen de forma quotidiana quan acceptem una obligació, com pagar una factura, coneixem l’estafa. Ens emprenya, però les paguem. Aquí la trinxera no serveix de res. Paguem i prou.

[3]. La trinxera és el que Ai WeiWei fa servir com a forma de resistència a l’ètica personal que conviu en un context político-social complicat. La seva honestedat amb la seva obra suposa una forma d’activisme, de queixa, de crida, de justícia, de retrat del món en el qual viu i vol compartir-nos. Trobar a Ai WeiWei en una Institució com la Virreina em va fer qüestionar el caràcter de la mateixa Institució. Havia vist molt bones exposicions en aquest centre, entre elles “This is not a Love song” el 2013, però no sabia fins a quin punt, Ai Wei Wei, podia ésser irreverent en una Institució com aquesta. I gratament ha estat irreverent, i molt. Transgredir l’acció individual com a informador és el que fa aquest artista interessant, perquè ens fa qüestionar el nostre entorn, i per tant qui som i que fem aquí. L’exposició comissariada per Rosa Pera, és tan honesta com brillant en totes les seves facetes. La mostra, deriva a partir de més de 40 peces de l’artista en diferents formats, des de vídeo, fins a escultures passant per instal·lacions. L’ordre de les peces que parlen entre elles, on des de l’inici una mostra fotogràfica de 1983 a 1993 ubica a l’espectador en el context fins a l’artista com a viatjant que fuig del seu propi context, fan que el recorregut de la mostra esdevingui una descoberta constant de sales que parlen. Interessant el joc de Rosa Pera amb els objectes en vitrines, on depenent del lloc on s’ubica l’espectador, pot veure totes les vitrines alineades amb tots els objectes que contenen diferents peces en cadascuna de les sales. Un joc de mirades i reflexos que anomena èpoques de l’artista i vivències personals.

[4]. Aquest tipus de mostra, aquest tipus d’artista és el que calia veure en un context tant “complex” com és el nostre. Una persona que lluita de forma individual enfront d’un col·lectiu, a la memòria com a una forma de destruir la història i re-escriure-la d’una forma concreta. Una actitud de no flexió enfront al que no està d’acord. Algú que alça el dit del cor per “insultar” a la sagrada família com un monument que hem de visitar, respectar, i exposa les fotografies resultants amb el títol “Estudi de la perspectiva”…. És molt gran. No només perquè aconsegueix sortir de la trinxera i saltar a una Institució per atacar-la des de dins i difondre el seu missatge, sinó perquè el seu missatge clar, és honest i formula preguntes amb actes que rebutgem perquè no són políticament correctes. El neoliberalisme com a tal, ha aconseguit canviar la imatge fantàstica de la sagrada família en una imatge grotesca, que ens fa allunyar-nos d’ella mateixa perquè la veiem plena de turistes. I Ai WeiWei demostra el rebuig al sistema així, perquè el poder ha establert aquestes arquitectures com a símbols poderosos. Comença una lluita silenciosa de gestos i postures entre el poder i els honestos. Entre els honestos i el poder.

[5]. El context. La crítica. L’observació. La indignació. El rebuig. El pensament. La postura ètica. La confirmació. El pla. L’esperança. La qüestió. L’obertura. Els símbols. El treball.

DANIEL GASOL