Notícies

A la Margarida Andreu, en agraïment, des de Bellaterra.

La Teresa Camps també ha volgut recordar les seves vivènvies amb l’artista Margarita Andreu. Li agraïm el seu text.

A la Margarida Andreu, en agraïment, des de Bellaterra.

Tot just ara fa uns dies que vam acomiadar la Margarida Andreu. Es va tallar així  el nostre darrer projecte: li havia demanat si era possible que tornés a presentar la  seva obra a la nostra Universitat, aquesta vegada a la sala d’exposicions que la Universitat Autònoma té a l’edifici de l’Hemeroteca; una instal·lació o bé fotografia de gran format, no va quedar clar, calia parlar-ne; amb molta il·lusió, però, de moment, em va dir, no es trobava amb força; de fet ho teníem previst per al curs vinent.

No era la primera vegada que la Margarida es feia present en el nostre món  d’aprenents d’historiadors de l’art.

Quan encara teníem una petita sala d’exposicions al final del passadís dels antics despatxos del Departament d’Art, la Margarida hi va fer la seva primera instal·lació: “Sideri”, un conjunt de peces fetes amb paper  de seda de color blanc, “material molt fràgil que es mou imperceptiblement, jugant amb la llum i delimitant un espai”, dèiem en el full de presentació; recordo molt bé el petit so suau del paper suspès en l’aire quan el frec del nostre pas a prop seu, el bellugava. Era a l’abril de 1983. Un any més tard, al mateix passadís, un paper, aquesta vegada humit i acolorit en rosa, posat a terra, compartia espai amb obres d’altres artistes amics quan  celebràvem un homenatge  a Marcel Duchamp.

Dues ocasions més, en mostres organitzades pel nostre grup, l’ Espai B5-125, ens van portar la seva obra més recent d’aleshores, els vidres de color blau i, amb ells, la transparència i la configuració d’espai; primer a la mostra que va ocupar els nostres antics  despatxos abandonats a causa del trasllat a un edifici de nova  planta i que vam batejar amb el nom de “Petit Museu Provisional”, a l’abril de 1992; i  desprès a la mostra següent, “Tot l’espai”, la més important que hem realitzat ja que, a més del nombre de peces, va viatjar als claustres de la Universitat de Lleida, va ocupar el poble de Vespella de Gaià i va omplir els racons del museu d’art de Girona. En les dues ocasions, Valentí Roma, encara estudiant, va glosar l’obra de la Margarida: “En sus orígenes tambien el arte comenzó siendo magia. Hoy dia me pregunto si ha dejado jamás de serlo. Los cristales de Margarita Andreu vienen a decirme que no, que ellos tampoco pertenecen a este mundo. La palabra ausencia tal vez podría definirlos, si por ausencia  entendemos un espacio móvil donde el presente  se desvanece y lo ausente anuncia lo que será en lo que está siendo”. (Text del catàleg “Tot l’espai”, Bellaterra, 1993-94).

També li vaig demanar que un dia, com he fet i faig amb molts artistes, vingués a la nostra classe; sempre he volgut  que els estudiants coneguin   directament els artistes i confesso que ella ho va passar malament: la paraula i el discurs mai van ser el seu fort, mai  no van tenir la potència de la seva obra, la capacitat de penetrar i suggerir espais, de jugar amb la llum i el color. Pintora? sí, inicialment; escultora? no ho sé; potser encara ens cal trobar el mot que expliqui quina mena d’obra és la que va fer la Margarida, tanmateix, penso que no cal, només l’hem de mirar i l’hem de sentir.

Més recentment, en el marc del projecte “Creart” promogut des de l’àmbit de produccions audiovisuals de l’Autònoma, (Bellaterra, 2007) i configurat amb aportacions de diverses universitats de l’estat espanyol, es van produir un conjunt de documents en format DVD en què determinats artistes explicaven el seus treballs en primera persona acompanyats de persones coneixedores de la seva obra. Marcel·lí Antúnez, Carles Pujol i Margarida Andreu van ser els nostres. Al costat de Margarida,  Luis Francisco Pérez,  Susanna Portell,  Jeffrey Swartz i Teresa Batlle llegiren la seva obra tot parlant de la relació amb ella…

Ara feia massa temps que no teníem  la seva obra entre nosaltres. Malauradament, massa tard. És tòpic dir ara que ens en queda el record; el meu record és la seva resposta sempre entusiasta i generosa i aquell que va quedar en la sensibilitat de la gent de la nostra Facultat, espectadors privilegiats en la proximitat del seu treball mentre va estar a  casa nostra.

Teresa Camps

abril de 2013